Un extrem i l'altre emeten la coarticulació des de l'avenc sacre. L'onomatopeia, exaltació associativa de dues espurnes que es fan mirall, vertebra la fosforescència d'un estiu de tenebra. La cama esquerra vol l'aigua i la dreta se sent com pulsió de llebre. La paraula és un ensopit destorb de la ignorància més atenta i als dits hi tinc vestals teixint amb fils de sang barques i llavors de tempesta. Com pot ser que un estiu tan transitiu em tenyeixi els mugrons de cendra? Veig dins la nit aquàtica gràcies a una candela feta d'esperma de balena - Impuls revulsiu de l'ànima onírica, pica a la porta de la serp desperta-. Dono l'esperit intens d'una garota com si mamés amb la llet d'un sentiment antic i gemego l'endormiscament d'una perla al fons de la mar ataronjada, resguardada per peixos cecs i dones d'aigua odulant el silenci ensordidor de l'arrel de les onades. L'espígol està lluny d'esquitxar les pedres foradades, però la latència de la primavera es manifesta avançada. Manada per cavalls extraterrestres, em fa aclucar els ulls a batzegades elèctriques. I la mar, encoratjant-me, colpeix en mi desfent els nusos, les estratègies, el fang sec de les idees. No hi ha naixença empoderada si la lluna no enlluerna mentre minva. He acarat batalles que eren reflex de les internes. I mentre l'horitzó obert a l'oracle que al front es dibuixa creix, l'amor em fa perdre peu. És així com a l'aigua em submergeixo. Trencadissa de curculles sobre la sorra, m'estiraré les línies que tinc per empremtes i tramaré un retaule narrant les vostres absències. Hi ha arestes que esmolaré si la sal em neteja, n'hi ha d'altres en què els meus límits seran tan dúctils que les abraonaré suau amb l'escuma creada per l'huracà que dansa dins dels buits del meu reialme encarnat. L'aigua no es talla. L'aigua, no es talla.
