Avall, avall, si no salto, m'escorro entre les molles del llit. No ho he decidit, ha vingut, així. I en la caiguda dolça de tornar a flirtejar amb el tabac, la inèrcia de la quietud i el seu vertigen m'han recordat la línia discontínua d'aquest passar els dies. Salto, perquè de corb a corb em toca. Em toca. Així, percebo el punt lúdic de les molles i habito l'espai liminar. He decidit escoltar com m'empeny l'aire per dins i amb el volant entre les mans he viatjat fins que la carícia ha estat emesa per la boira de les creus. 'El riure i el plor neixen d'allà mateix', m'he dit, mentre una alzina retorçada reclinava i es confonia amb la seva ombra. Prenc a la nena, de la mà, i l'acompanyo. Avui, somric, m'he deixat fer l'amor pels mots d'un cor abstracte fet de miracles. Deixo la rigidesa de l'esperit i de l'orgull afino cap a la dignitat. Encara que senti que un poni és a un cavall, el que un capgròs a una balena i m'obstini despistada en transmetre el seu sentit a través de les paraules, em deixo, per escoltar, maldestre, les capes del món. Deixo anar el fre de mà i que el dimoni faci de les seves, només per deixar un xic aquesta contenció nòrdica que em glaça i que totes les cèl·lules se'm tornin ulls envoltats de jaspi líquid. M'entusiasmen les dones religioses de l'Edat Mitjana, però ja està bé de no tastar l'aigua salada. I somric, perquè demà, qui sap si l'amnèsia minvarà la vàlua d'aquesta presència impresa. O qui sap, potser el salt és tan alt que ja no caic sobre les molles. O potser caldrà repetir, repetir i repetir fins que l'impuls canviï la trajectòria del meu camí. Qui sap? No ho sé, però només tastaré moure'm des de mi.
