La llum escalfa geomètrica els buits ossuts de la pell. Desconec aquest ritme que m'ha sorprès. Tot és tan delicat que frena el temps i cau com un peix somort sobre un coixí d'agulles. Guardo silenci amb allò que no sabria fer de cap altra manera, si no fos, en un instant d'embranzida, en què bé puc caure per un barranc o alçar-me com una au. És un ritme que desconec i mentre m'entro vaig veient. És portar una rosa als llavis i deixar que una pedregada la foradi. És brutal i delicat alhora. És el rebot d'un conjur emès amb fúria que torna coronant-me d'atzavara fragant. És albirar que la màcula m'omple de gràcia tant com de follia. És provar i saber que te les pots arribar a cardar i ser-ne amant fins a topar amb el ventre de Lilith cobert d'escames sibil·lines. És capgirar, per un fet, l'harmonia sinergètica de les passes. És veure la pedra i voler-hi ensopegar. Perquè sempre, si hi ha sang, sento el batec. És fer un silenci fora temps. És riure-me'n, sense ser profana. És comprendre just com per no perdre'm. És ser l'atleta amb or a les venes, prosaica i, alhora, feta de llum grega. És fúmer-me'n tant que just un pas en fals i la fosca de fúmer tornassola temptadora cap al naufragi de l'aurora. És trobar-se entre el capvespre i la propera migdiada enmig de llençols solars. És desvetllar amb ingenuïtat agosarada els desigs, sense haver-hi rumiat quan rento els plats. És aprendre a voler, sense doldre. O és doldre per comprometre's amb faules de carn emergent. És Persèfone desvestint-se de mi, per banyar-se en calabruixes líquides i lava de coixins submarins. És tocar boques de drac en un prat i fer caure les llavors obrint la mar. És l'úter de pedra fent-me òvul del vent. És allò que somiant en gran vaig oblidar de demanar sense exigir. És voler experimentar tot des de la carn, sense per això deixar la calma de l'amanyac abstracte. És tot l'esdevenir i la dona del cérvol amb ambre per armat emanant udols de llop branquiat. Però, per sobre de totes les coses, és la lira subtil ressonant des de dins de mi.
