Que el foc surti fent flames i siguin plomes d'ocell - diu l'esperit d'un Fènix, i el verb segueix naixent... Que allà on el Sol estima al vent, i a on la Lluna se submergeix, en surtin perles per fer un collaret. Que aquí on la Lluna nodreix a l'aigua, i a on el Sol és a raser, en surtin ombres d'esgarrapada per un enginy d'acer. Branca, veta pètria, nervi de larva, protegiu el jardí perquè allà on les espines envolten al tall, les pires enceses dibuixin un ball. Ajudeu a fer que monstres i feres celebrin cremar, mentre es veuen les cartes sota Sant Sebastià. Absteniu-vos del turment de no tastar el fruit: el regalim és la fuita que plau a la mancança més profana. Ja arribarà la nit sacra, on sou les més destres en vetllar per l'empremta de l'entranya. Feu de la joia un cove, perquè la sirena hi aboqui allò que és més despert i guariu així a l'albada, donant-vos al no-res. Deixeu rastres al voltor golós que vol tot el peix, traieu-lo del suplici xiuxiuejant sibilants, insistents, coagulants, fins que els líquens del martiri complaent que el cobreixen des de l'arrel, el despullin albirant la certesa indefugible de la manca d'un dol propi - allò desconegut, sempre és una naixença -. Insinueu que en mi no va entrar mai, que el que només es pot veure, ell ho va voler furtar. Sóc el laberint que hi ha en l'univers microscòpic de la rosa, aquell en el que es va perdre i, enmig de la nit, com un infant, es va acovardir. Els trencs que tinc per ulls, deixen passar la llum. Tinc la fam sobirana d'un insecte pacient. I d'allò que veig en faig sagetes per transformar-ho en encenalls. Així que vigila sàtir marí, qui riu últim, riu per si.
