Estic atenta al cos indispensable, el que no es pensa, el que és sense passar per raons fàl·liques metzinoses. Le Mat, em fa costat i a la fi, sempre la temprança, el maleït punt que m’embasta. Jo, sóc des de mi, no pas de ningú. És a través que em faig reflex. Tot is possible diu una cotorra amb qui empatitzo sense entendre'n les paraules. Aristòtil ha transgredit el temps que em fa ser història i callo, per delight, res més, em deixo trepitjar, si és que de terra estic feta, encara que, en aquests moments, si convé, em faig etèria. No confonguin el somriure, el cabreig és sever, but no sóc de rossegar la punta del bull, així ho he decidit. Delight, per fer lloc a la temprança. Estoica mirada d’humitat exclamada a xiulades: Sóc vestal de la temprança, és així com la força puja al cim de les creus, per lliscar, suau, i vestir-se’n. Tota callada, però gens encotillada, vaig guipant l’atzucac de la contrada. A cinc minuts d’aquí, saben quants pèls tinc al cony. I jo dic, sense dir, que el meu, el meu, és sagrat. Ho és tant que la tramuntana hi fa estralls. Els farallons insinuen el vertigen que el clatell m’eriça. I com que sé on és ma llibertat inicio aquest procés des de l’entranya, escoltant el ressò dins les cavitats. Així, sense res a les butxaques i amb l’esperit ric de tot allò que heretat i em cal descobrir, perquè el desig empeny el cos a l’eclosió. He conegut a un home de flors conceptuals, o bé de conceptes florals i amb elegància trec la força, com si Marlene Dietrich cantés protegint les meves passes. Res més, res més de moment dins la ment, si és per continuar naixent mentre mamo l’escuma, la llet dels pits de la mar.
