Remeiera de la mar, albireu amb crit d’algues, l’estrip de la nit. Vesseu, sobre les escates del cel, el Sol: és l’hora del foc! Permeteu que passi tot amb l'oreig fosc del capvespre. Feu-me lliscar sobre les arestes dels fulls de toms escrits per la fúria qualitativa de les onades, i de la sang tímida que en sorgeix, cobriu-me els dits de deltes. D'ells, beuré per recordar. Desplegueu les capes geològiques del meu cos i transformeu-les en esferes esmaltades on pugui viure i agafar el son que em fa desperta. Celeu allò que encara és cru. Vestiu-me suau i verda. Vetlleu així per allò que cal mantenir encès, sense que el vent incideixi en l'espectre que, dins el còncau que em conforma, narra l'ordre sublim de l'esperit. Feu-me estimar, a través dels milers d'ulls del cos, el gest innat del món. Que estimar no resti, ni s'oblidi, que recollir sigui saber deixar anar. Que pugui ser el mirall antic de cadascú escoltant la riquesa suspesa d'un sospir.
