ATALANTA
I I I POMES D'OR
Atalanta, heroïna entregada al culte de la deessa Artemisa, va ser recomanada per Apol·lo, déu solar de les arts, les lletres i la música, qui feia costat a la forma de viure d'aquesta dona, a no casar-se mai per no perdre la seva identitat. Però, morint el seu amant i essent filla d'un rei, va demanar el tron que li pertocava. El pare només estava disposat a atorgar-li, si es casava amb algú. Ella, va cedir amb l'única condició que si els pretendents duien a terme una carrera amb ella, el que la guanyés, en seria l'espòs. Confiava en el fet que no hi hauria ningú que pogués aconseguir-ho.
Hipòmenes, nét de Posidó, déu del mar, se'n va enamorar i sabent del repte que ella proposava, va demanar ajuda a Afrodita. La deessa va tallar tres pomes d'or de l'arbre sagrat i els hi donà. Així hi havia possibilitat que pogués guanyar-la, ja que ella era més veloç que el mateix vent, però no més poderosa que els déus. Hipòmenes només havia de llançar les pomes a terra durant la carrera.
Les dues primeres pomes van aconseguir fer retrocedir a Atalanta. En collir la primera s'adonà del pas del temps en veure-s'hi reflectida. 'Aquest és l'aspecte que tindré quan sigui vella', es digué a si mateixa. La joventut física no és eterna i amb això reflexionà per un instant sobre el curs de la seva vida i a on l'estava portant. En collir la segona, moment en el qual havia pogut arribar al punt on es trobava Hipòmenes, aparegueren records de Meleagre, l'amant mort, i amb ells l'enyorança de proximitat. Així va ser com desvià l'atenció de la carrera, en allò que naixia: la receptivitat a l'amor i a la intimitat. Tornant en si i al seu objectiu, recuperà l'avantatge que duia a Hipòmenes. Aquest, atent, llançà la tercera i última poma traspassant el punt en el qual es trobava Atalanta. Ella, veient-la, es digué a si mateixa: Cal que creuí la línia d'arribada i guanyi la carrera, o prenc la poma i la perdo? Aparegué, així en ella, un instint en què podia decidir dirigir la seva capacitat cap a la transformació de l'experiència en alguna forma d'expressió diferent de la coneguda.
. . .
ENTREFORC I POTES DE BRONZE
Les llegendes parlen de cérvoles amb potes de bronze. El filòsof grec Empèdocles calçava sandàlies de bronze. Pot ser que el metall simbolitzi, en aquestes circumstàncies, una separació de la condició terrenal i de la corrupció. Si l'Etna, dins del seu cràter el filòsof es va llançar, va rebutjar-ne les sandàlies, és, segons consideraven els antics, perquè la seva doctrina no marcís sobre la terra, mentre que el seu autor era admès en la societat dels déus. La seva doctrina seria immortal entre els homes, així com ell havia arribat a ser-ho entre els déus.
El peu de bronze de la cérvola és ambivalent: pot significar tant la separació de la terra corrompuda gràcies a aquest metall dur i sagrat, com l'entorpiment de la cérvola, de naturalesa lleugera i pura, pel pes dels desitjos terrenals: per una part, la sublimació de la natura; per l'altra, depravació. Aquest és el caràcter bipolar del símbol. Més simplement, subratlla la fugida frenètica de la cérvola infatigable, sostraient-se a les persecucions dels caçadors: carrera perpètua i sagrada de la verge feroç.
